Estratègies per a la recuperació d’urea d’aigües residuals: viabilitat tècnica, econòmica i ambiental

Descripció del projecte

Els processos d’estampació de teixits cel·lulòsics (cotó, viscosa, lli) requereixen l’addició d’urea per assegurar la fixació del colorant sobre la fibra. El posterior rentat del teixit estampat dona lloc a elevats volums d’aigües residuals amb color i una alta concentració d’urea que es correspon a uns alts continguts en nitrogen.

L’abocament d’aigües residuals amb elevat contingut de nitrogen suposa un important impacte ambiental en termes d’eutrofització, per aquest motiu, la legislació vigent limita el seu abocament i obliga les empreses tèxtils a realitzar tractaments intensius sobre aquestes aigües. Avui en dia, els tractaments habituals comporten l’aplicació de processos de nitrificació-desnitrificació en depuradores biològiques amb elevats volums i amb uns temps de retenció molt gran, que en molts casos requereixen l’addició de compostos orgànics per compensar la baixa relació DQO/N.

El present projecte consisteix en un estudi de viabilitat tècnica i aplicabilitat de la combinació de diferents tecnologies disruptives, eficients i sostenibles que permetran superar un repte clau en la indústria tèxtil i de tractament d’aigües, la millora ambiental i econòmica en el tractament d’aigües residuals.

Les tecnologies innovadores estudiades al projecte es poden dividir en dos grans grups: tecnologies de separació (principalment filtració per membranes i tècniques d’adsorció) i tecnologies d’eliminació (oxidació electroquímica, foto-oxidació, microorganismes específics, etc.). A més, ambdues tecnologies es poden combinar per aconseguir separar la urea susceptible de ser reutilitzada i degradar els efluents que per les seves característiques no poden ser valoritzats i han de ser abocats.